Ultraquim: la experiencia de nadar “a piel” todo el año en el mar(català)

[dropcap]Q[/dropcap]uim nos narra su interesante proceso para poder eliminar el traje de neopreno en sus entrenos a mar abierto durante el invierno

El novembre vaig prendre la determinació de nedar a pell, tot l’any, sempre que les circumstàncies m’ho permetin, és una voluntat, no una obsessió, si els condicionants així ho indiquen,  mala mar, meduses, cansament o molta distància en relació a la temperatura, em poso el neoprè i feliç, l’únic realment important és disfrutar de la natació en aigües obertes.
El 26/11/11, va començar l’aventura, l’aigua a 16,7ºC, recordo com em va costar, va ser dur i molt satisfactori, el 27/05/12, a la travessia de Sa Dragonera, he aconseguit nedar 9.500 metres, en 4h39′, amb l’aigua a 19 graus, si m’ho diuen fa mig any, dic que impossible, que no en seria capaç, no és que acabes sobrat, però ho vaig aconseguir.
Entre un “bany” i l’altre, han passat 6 mesos, en que casi cada setmana, he nedat, poc o molt al mar a pell, en que cada metre, m’ha submergit en mi mateix, en escoltar el meu cos i aprendre d’ell, en parlar amb un munt de nedadors, per compartir sensacions i mil dubtes, buscant informació per mil racons. Sobretot he nedat i nedat tinguen un diàleg sincer amb mi mateix, per saber les meves debilitats, per descobrir una cosa tan senzilla com complexa d’assimilar, l’aigua freda, només és això, freda.
No ha estat un camí fàcil, us podeu imaginar, que un paio ficant-se al mar, tot sol, en ple hivern, amb una boia enganxada al turmell, dóna peu a un munt de situacions pintoresques.
L’aclimatació a la temperatura, ha anat lligada, a baixar la temperatura de la calefacció, a abrigar-me una mica menys, a introduir l’aigua freda en la dutxa diària, tot i que moltes vegades, només de manera parcial, en els moments en que passava fred, pensava en l’explorador Amundsen, que per preparar-se per l’expedició a l’Antàrtida, dormia amb la finestra oberta.
La meva planificació ha estat, continuista, una sessió de natació de 1.000 a 3.000 metres, casi cada setmana, com a molt cada 15 dies, segons em sentia abans de començar decidia una distància o altre, buscant les hores centrals del dia, per tenir menys contrast tèrmic al sortir, resseguint costa, per poder anar a terra amb rapidesa en cas de necessitat i sempre amb la boia, per millorar la visibilitat i tenir un punt de recolzament en cas d’emergència.
En cap moment he fet servir greix, ni nalolina, ni similars, tot i que em consta que va molt bé, el que si em poso, casi sempre, es crema solar amb protecció anti-meduses, prefereixo passar una mica més de fred, que haver de patir la coïssor d’una carícia electritzada.
Setmana a setmana, he anat marcant i assolint nous objectius, més temps, menys temperatura, em queda un llarguíssim camí per recórrer, amb mil aventures per viure, molt per aprendre, en aquest escrit, només he volgut reflectir la meva curta experiència de sis mesos nedant a pell.
Costa molt donar el primer pas de nedar a pell a l’hivern, un cop el fas, no hi ha marxa enrere, sentir-se lliure enganxa, ser l’amo d’un mateix és increïble, notar la fred com t’encongeix, et fa créixer.
Nedar a pell, és bussejar en el més profund d’un mateix.