Al deixar apunt el material la nit abans a l’hotel, surt el primer contratemps, la bossa d’aigua es trenca, són les 22:14 i la sortida és a les 6:00, toca improvisar, les dues ampolles que porto d’isotònic, faran de bidons i una ampolla d’aigua de litre i mig, de dipòsit a la motxilla per anar reomplint, no és còmode, ni per l’esquena, ni per haver de reomplir, però és el que hi ha.
A la sortida és el moment de retrobar i saludar els amics, és respira alegria, tensió, concentració, tots tenim un únic objectiu, acabar i disfrutar, els uns corrent més que el vent, d’altres, com en Lluís Tuneu, amb qui faig equip, caminant, sense córrer, sense parar. Compartir reptes amb amics, encara dóna més sentit a tot plegat
Només sortir de Sant Joan, ja enfilem a Puig Estela, anar fresc ajuda a pujar-hi sense massa dificultat, al arribar a l’avituallament de Pardines, veiem que estem 2 hores per sota del tall horari marcat per l’organització, diferència, que inclús ampliem al llarg de la prova.
Del coll de tres pics, a Bastiments, a Pic de Freser on el camí, tècnicament és difícil, on no arriben les cames, arriben les mans, sense massa traça, vaig avançant fins al Pic de l’Infern, sens dubte, el tram més complicat i alhora el que més he disfrutat amb diferencia, després cap a Núria, per una baixada tècnica de les que carreguen molt les cames.
45 km fets i toca el cim més alt el Puigmal, 2.914 metres, en el tram final, molt vertical, jugo a atrapar el sol, és última hora de la tarda, la part inferior de la muntanya va quedant a l’ombra, l’objectiu: estar al solet, ho aconseguim, en la baixada fins a Planoles, ens cau la nit. Avituallament i a la Covil, entremig de bosc, xafogor i pujada, són mala combinació, de baixada fins a Campelles, en menys de 2 km, fem més de 600 metres de desnivell negatiu, en un tram amb herba humida, fulles molles i terra que fa patinar per tot arreu, la son tampoc ajuda gaire.
Un cop a Ribes de Fresser, toca afrontar, l’últim cim, el Taga, la calor apreta, entre molts esbufecs i algun renec, fem cim, té gust a victòria, avituallament i comencen els últims 12 km.
El tram no té dificultat, és segur corriol i a estones pista, sense gaire desnivell, però es fa duríssim, no haver dormit, cansament acumulat, la calor intensa del migdia i el vent que no circula, em fa tenir la sensació que no acabarem mai. Ha estat la part més feixuga de l’Emmona.
Ha estat una prova duríssima de principi a fi, cada quilòmetre dels 106, ha tingut la seva duresa, cada metre dels 16.600 de desnivell acumulat, la seva dificultat, per contra cada segon de les 33h38’36” que hem emprat en fer la prova, ha tingut el seu encant, per l’excel·lent organització, voluntaris que s’han desviscut per nosaltres i per un entorn d’alta muntanya, que em té el cor robat.